L'Aleph -fragment- (versión catalana)

Arribo, ara, a l'inefable centre del meu relat; aquí comença la meva desesperació d'escriptor. Tot llenguatge és un alfabet de simbols l'exercici dels quals pressuposa un passat que els inter-locutors comparteixen; ¿com transmetre als altres l'infinit Aleph, que la meva temorenca memòria amb prou feines abasta? Els místics, en situacions anàlogues, prodiguen els emblemes: quan vol significar la divinitat, un persa parla d'un ocell que, en certa manera, és tots els ocells; Alanus d'Insulis, d'una esfera el centre de la qual és a tot arreu i la circumferència enlloc; Ezequiel, d'un angel amb quatre cares que a la vegada s'adreça a l'orient i a l'oc-cident, al nord i al sud. (No és en va que rememori aquestes ana-logies inconcebibles; alguna relació tenen amb l'Aleph.) Potser els déus no em negaran la troballa d'una imatge equivalent, però aquest informe quedaria contaminat de literatura, de falsedat. Per la resta, el problema central és irresoluble: l'enumeració, mal que fos parcial, d'un conjunt infinit. En aquest instant ge-ganti, he vist milions d'actes delectables o atroços; cap no m'ha meravellat com el fet que tots ocupaven el mateix punt, sense superposició i sense transparència. Allò que van veure els meus ulls va ser simultani: allò que transcriuré, successiu, perquè el llenguatge ho és. Tanmateix, alguna cosa recolliré. 

A la part inferior de l'esglaó, cap a la dreta, vaig veure-hi una petita esfera tornassolada, d'una resplendor gairebé intolerable. En un principi em va semblar que era giratòria; després vaig com-prendre que aquell moviment era una il·lusió produïda pels verti-ginosos espectacles que tancava. El diàmetre de l'Aleph devia ser de dos o tres centímetres, però l'espai còsmic era allí, sense cap reducció de mida. Cada cosa (la lluna del mirall, diguem) era in-finites coses, perquè jo la veia clarament des de tots els punts de l'univers. Vaig veure el populós mar, vaig veure l'alba i la tarda, vaig veure les multituds d'Amèrica, vaig veure una argentada teranyina al centre d'una negra piràmide, vaig veure un laberint trencat (era Londres), vaig veure interminables ulls immediats que m'escruta-ven com si fos un mirall, vaig veure tots els miralls del planeta i cap no em reflectia, vaig veure en un pati posterior del carrer Soler les mateixes rajoles que, feia trenta anys, havia vist al vestíbul d'una casa a Fray Bentos, vaig veure raïms, neu, tabac, vetes de metall, veure convexos deserts equatorials i cadascun vapor d'aigua, vaig dels seus grans de sorra, a Iverness vaig veure una dona que no oblidaré, vaig veure la violenta cabellera, el cos altiu, vaig veure un càncer al pit, vaig veure un cercle de terra seca en una vorera, on abans hi havia hagut un arbre, vaig veure una finca d'Adrogué, un exemplar de la primera versió anglesa de Plini, la de Philemon Holland, vaig veure en un mateix temps cada lletra de cada pàgina (de petit, em solia meravellar que les lletres d'un tom tancat no es barregessin i perdessin en el transcurs de la nit), vaig veure la nit i el dia contemporani, vaig veure un ponent a Querétaro que semblava reflectir el color d'una rosa de Bengala, vaig veure el meu dormitori sense ningú, vaig veure en un gabinet d'Alkmaar un globus terraqüi entre dos miralls que el multipliquen sense fi, vaig veure cavalls de crinera arremolinada, en una platja de la mar Caspia a la matinada, vaig veure la delicada ossada d'una mà, vaig veure els supervivents d'una batalla, enviant targetes postals, vaig veure en un aparador de Mirzapur un joc de cartes espanyol, vaig veure les ombres obliqües d'unes falgueres al terra d'un hiverna-cle, vaig veure tigres, èmbols, bisons, marees i exèrcits, vaig veure totes les formigues que hi ha a la terra, vaig veure un astrolabi persa, vaig veure en un calaix de l'escriptori (i la lletra em va fer tremolar) cartes obscenes, increibles, precises, que la Beatriz havia dirigit veure un adorat monument a a la ta Carlos Argentino, vaig Chacarita, vaig veure la relíquia atroç d'allò que deliciosament ha-via estat la Beatriz Viterbo, vaig veure la circulació de la meva fosca sang, vaig veure l'engranatge de l'amor i la modificació de la mort, vaig veure l'Aleph, des de tots els punts, vaig veure en l'Aleph la terra, i en la terra una altra vegada l'Aleph i en l'Aleph la terra, vaig veure la meva cara i les meves vísceres, vaig veure la teva cara, i vaig sentir vertigen i vaig plorar, perquè els meus ulls havien vist aquest objecte secret i conjectural, el nom del qual usurpen els homes, però que cap home no ha mirat: l'inconcebible univers.

Jorge Luis Borges, L'Aleph, Flâneur, Barcelona 2021. Pàgines 321, 323, 325 i 327.

Jorge Luis Borges, El Aleph, Flâneur, Barcelona 2021. Páginas 321, 323, 325 y 327.